Ens ha deixat Clark Terry.
El 1985 tinguérem
l'oportunitat de veure'l a Palma en el desaparegut Festival de Jazz.
Seguidament
reprodueixo un text escrit per a la conferència que vaig donar sobre aquest
Festival.
Es resumeix
l'activitat jazzísta d'aquell any
1985
Novament les incerteses,
tornaven a preocupar els aficionats. Poc a poc, anaven caducant les fulles del
calendari, i les previsions en quant a concerts de jazz es refereix, no es que fossin dolentes, si no que senzillament
no existien.
Els fidels al gènere
havíem vist l’any anterior, com minvaven considerablement les cites necessàries
per a mantenir un grau mínim de satisfacció. A més, la publicació de les xifres
econòmiques del darrer Festival, no ens feien pensar rés de bo.
Però bé, la confiança en
un destacat cartell com el que havíem viscut, tan sols uns mesos abans, deixava
una porta oberta.
El fet es que
pràcticament en aquest 1985, la V Edició del Festival de Jazz de Palma,
significà un oasis en mig del desert.
El aficionats, ens
aferrarem al festival de Jazz con a un tauló en el naufragi. Era la nostra
única possibilitat de gaudir, en directa, de la música que mes ens encisava.
El Festival de Jazz
tornà a obtenir la consideració de Festival d’estiu, ja que recuperava les dates
del mes de juliol, i agost sobre tot, per el seu desenvolupament. L’esforç
econòmic institucional, tornava a pujar esglaons, fins situar-se en els 19
milions de pessetes.
Tal vegada, en primera
instància, pensàvem que amb aquest pressupost el programa tindria una major consistència;
però bé, la veritat es que tampoc era gens desmereixedor. Senzillament, es
cobrien les expectatives, es prometien bones vetllades de jazz, però lògicament
els aficionats volíem que el nostra Festival pugés a cotes mes elevades.
Després de l’actuació
del trio local de Miquel Perikas, un vell conegut del Festival, B.B. King,
marcaria el diumenge 28 de juliol el començament de la V edició. El Parc de la
Mar, amb unes qualitats acústiques molt discutibles, constituiria un escenari
obert a tothom .
Es necessitava una
empenta popular. Una resposta contundent que ajudés al Festival de Jazz a
creuar els moments delicats per els que travessava. I el reclam d’un concert
gratuït del gran Rei del blues, pareixia el mes apropiat.
Però el vertader interès
del aficionat al Jazz es centrava en la sessió de l’endemà a la Magna del
Auditorium amb la Paris Reunion Band. Un octet creat per retre un homenatge a
Kenny Clarke, que havia mort el 26 de gener a París, on hi residia des de el
66.
Johnny Griffin, Slide
Hampton, Dizzy Reece, Nathan Davis, Woody Shaw, Kenny Drew, Jimmy Woode i Billy
Brooks, venien del Festival de Jazz de Sant Sebastià, havien aconseguit una
bona crítica, però així i tot no fou suficient per omplir una magna que
presentà menys participació de la que calia esperar.
Durant poc mes de mitja
hora, la cantant Michele McCain amb un blues carregat d’energia i esperonant al
públic, taloneja a la Big Band de Ernie Wilkins, el 3 d’agost a la tercera
jornada del Festival. Una autèntica factoria rítmica, a la que s’hi afegí el trompetista
Clarke Terry. El final la vocalista Adriane West ens deixà un bon gust
de boca.
Al menys per mi, el
personatge més esperat de tot el cartell, era McCoy Tyner. Un dels més sòlids
pianistes de jazz de tots els temps, que es presentà amb trio, acompanyat per
el baixista Every Sharpe i el baterista Louis Hayes. Després de l’actuació de
la banda del guitarrista i cantant Errol Woiski, Tyner oferí un concert sobri i
profund, que fou enregistrat per Televisió Espanyola.
El Castell de Bellver,
tornaria a ser escenari per el Festival de Jazz. Larry Coryell, Joan Bibiloni i
Tito Alcedo, encaminaren el so de les seves tres guitarres, cap a un eix comú.
Una nit accidentada en quant al subministrament elèctric que Bibiloni sabé
resoldre amb la simpatia i efectivitat del seu “Scat”.
El 9 d’agost fou el dia
de cloenda d’aquesta V Edició del Festival de Jazz. Un altre sessió intensa,
amb una primera part a càrrec del Swing Grup Balear. Necessàriament tinc
recordar a Manolo Bolao, Salvador Font “Mantequilla” i Bonet de Sant Pere, que
tantes coses m’ensenyaren, i que avui tots tres guaiten des de el mes enllà per
que segueixi viu l’esperit del Swing.
El pes fort de la
jornada, el protagonitzarien els “All Stars” del saxofonista Benny Carter, amb
Benny Bailey que substituiria al
anunciat Harry “Sweets” Edison a la trompeta, Tete Montoliu al piano, Jimmy
Woode al contrabaix i Ed Thigpen a la bateria.
A partir d’aquest any,
el Festival de Jazz, constituiria l’únic referent per els aficionats al jazz de
la nostra illa, durant molt temps.
@Ferran Pereyra
