miércoles, 1 de julio de 2015

Clase magistral

         Recuerdo perfectamente aquel 24 de mayo de 2007 cuando Judith Cohen, entonces acompañada de su hija Tamar Iliana, abarrotaba la sala Gótica de Can Weyler. Y no es de extrañar, por que las cosas no han cambiado un ápice. La pasión de esta etnomusicóloga por todo el legado tradicional judeo-español, se mantiene intacta, es más diría que se acrecienta, si cabe, con el paso del tiempo.     Lo comprobamos de nuevo en ese reencuentro con la canadiense que inauguraba el Patio del Centro de Interpretación Maimó Ben Faraig, como un lugar idóneo para reducidas actividades –tan sólo sesenta localidades aunque existe el proyecto de casi duplicar su capacidad-.



         Con significativo público a las puertas, escuchando el concierto-Charla desde la calle, Cohen dio rienda suelta a ese carácter didáctico tan centrado en la exposición como en la comprensión que protagoniza, con gran carácter interactivo, sus encuentros. Más que un concierto, una clase magistral de incalculable valor apoyado en un repertorio de canciones judeo-españolas y en sus diásporas marroquíes, griegas, turcas, balcánicas, portuguesas o del Canadá francés. Comparaciones del mismo romance con las variaciones rítmicas o alteraciones en el texto de cada uno de estos lugares.



         Acompañada por el pandero, el darbuka, la flauta, el al-duff  o únicamente con su canto, la cantante fue introduciéndose en ese repertorio que corre peligro de extinción, por que, como ella misma se encargó de apuntar, el que desarrollan otros músicos, el que ya se presenta en los escenarios, tiene su recorrido propio y es mejor ocuparse de los más anónimos.



         Como una exhalación, transcurrió hora y media de auténtica antropología musical sefardí. Un gran encuentro para seguir descubriendo costumbres y elementos culturales a través de la música.




Judith Cohen. Canciones Tradicionales Sefardíes. Centre d’Interpretacions Maimó Ben Faraig, 27 de junio de 2015 

domingo, 28 de junio de 2015

Swing explosivo

         Aunque la latinidad de mambo dio para más de un destello sonoro realmente significativo en el fragor de la contienda, personalmente hubiera preferido como cierre conjunto a ese toma y daca entre las bandas –así se estructuró-, el “Birdland” de Zawinul que clausuraba la participación individual de la CSMIB Big Band. Se me antoja que habría dado mucho de sí como final apoteósico de una velada organizada como un tête a tête sin disputas ni provocaciones entre solistas. Y es que la realidad de cada una de las orquestas es muy distinta.



         Podía parecer una traición, por parte de la agrupación residente, iniciar la sesión con la excelencia de Sammy Nestico para la orquesta de Count Basie, “Tall Cotton”, aunque a la postre sirvió para comprobar la tremenda sonoridad y puesta a punto de una formación que sonó impecable a las órdenes del director Xema Borrás –he escuchado en anteriores ocasiones de la Big Band del Conservatorio, pero nunca de forma tan brillante y precisa-. Evidentemente mucho tuvo que ver la inteligente selección de un repertorio explosivo y cargado de swing por las rúbricas de Neil Hefti o Benny Goodman.



         Por su parte la experimentada Glissando, que en los últimos tiempos ha madurado de forma considerable gracias a los diferentes directores invitados –por cierto que si de algo adoleció fue de la carencia de éste para la jornada-, apostó por un programa que conoce a la perfección  destacando “In a Mellow Tone” de Ellington, “Big Dipper” de Thad Jones o “All You Need Is The Girl” con los arreglos de Billy May para Frank Sinatra y que Cecilia Giménez bordó en el plano vocal.
         Al final, con esa participación de los bailarines de Tandem Troupe, una gran velada muy compensada en autorías y texturas que habría que ir pensando en repetir con algún que otro mayor apoyo técnico.





CSMIB B. B. + Glissando B. B. Auditorio Conservatorio Superior de Música, 22 de junio de 2015.


domingo, 22 de febrero de 2015


Ens ha deixat Clark Terry.
El 1985 tinguérem l'oportunitat de veure'l a Palma en el desaparegut Festival de Jazz.
Seguidament reprodueixo un text escrit per a la conferència que vaig donar sobre aquest Festival.

Es resumeix l'activitat jazzísta d'aquell any



1985

Novament les incerteses, tornaven a preocupar els aficionats. Poc a poc, anaven caducant les fulles del calendari, i les previsions en quant a concerts de jazz es refereix,  no es que fossin dolentes, si no que senzillament no existien.

Els fidels al gènere havíem vist l’any anterior, com minvaven considerablement les cites necessàries per a mantenir un grau mínim de satisfacció. A més, la publicació de les xifres econòmiques del darrer Festival, no ens feien pensar rés de bo.

Però bé, la confiança en un destacat cartell com el que havíem viscut, tan sols uns mesos abans, deixava una porta oberta.

El fet es que pràcticament en aquest 1985, la V Edició del Festival de Jazz de Palma, significà un oasis en mig del desert.

El aficionats, ens aferrarem al festival de Jazz con a un tauló en el naufragi. Era la nostra única possibilitat de gaudir, en directa, de la música que mes ens encisava.

El Festival de Jazz tornà a obtenir la consideració de Festival d’estiu, ja que recuperava les dates del mes de juliol, i agost sobre tot, per el seu desenvolupament. L’esforç econòmic institucional, tornava a pujar esglaons, fins situar-se en els 19 milions de pessetes.

Tal vegada, en primera instància, pensàvem que amb aquest pressupost el programa tindria una major consistència; però bé, la veritat es que tampoc era gens desmereixedor. Senzillament, es cobrien les expectatives, es prometien bones vetllades de jazz, però lògicament els aficionats volíem que el nostra Festival pugés a cotes mes elevades.

Després de l’actuació del trio local de Miquel Perikas, un vell conegut del Festival, B.B. King, marcaria el diumenge 28 de juliol el començament de la V edició. El Parc de la Mar, amb unes qualitats acústiques molt discutibles, constituiria un escenari obert a tothom .

Es necessitava una empenta popular. Una resposta contundent que ajudés al Festival de Jazz a creuar els moments delicats per els que travessava. I el reclam d’un concert gratuït del gran Rei del blues, pareixia el mes apropiat.

Però el vertader interès del aficionat al Jazz es centrava en la sessió de l’endemà a la Magna del Auditorium amb la Paris Reunion Band. Un octet creat per retre un homenatge a Kenny Clarke, que havia mort el 26 de gener a París, on hi residia des de el 66.

Johnny Griffin, Slide Hampton, Dizzy Reece, Nathan Davis, Woody Shaw, Kenny Drew, Jimmy Woode i Billy Brooks, venien del Festival de Jazz de Sant Sebastià, havien aconseguit una bona crítica, però així i tot no fou suficient per omplir una magna que presentà menys participació de la que calia esperar.

Durant poc mes de mitja hora, la cantant Michele McCain amb un blues carregat d’energia i esperonant al públic, taloneja a la Big Band de Ernie Wilkins, el 3 d’agost a la tercera jornada del Festival. Una autèntica factoria rítmica, a la que s’hi afegí el trompetista Clarke Terry. El final la vocalista Adriane West ens deixà un bon gust de boca.

Al menys per mi, el personatge més esperat de tot el cartell, era McCoy Tyner. Un dels més sòlids pianistes de jazz de tots els temps, que es presentà amb trio, acompanyat per el baixista Every Sharpe i el baterista Louis Hayes. Després de l’actuació de la banda del guitarrista i cantant Errol Woiski, Tyner oferí un concert sobri i profund, que fou enregistrat per Televisió Espanyola.   

El Castell de Bellver, tornaria a ser escenari per el Festival de Jazz. Larry Coryell, Joan Bibiloni i Tito Alcedo, encaminaren el so de les seves tres guitarres, cap a un eix comú. Una nit accidentada en quant al subministrament elèctric que Bibiloni sabé resoldre amb la simpatia i efectivitat del seu “Scat”.

El 9 d’agost fou el dia de cloenda d’aquesta V Edició del Festival de Jazz. Un altre sessió intensa, amb una primera part a càrrec del Swing Grup Balear. Necessàriament tinc recordar a Manolo Bolao, Salvador Font “Mantequilla” i Bonet de Sant Pere, que tantes coses m’ensenyaren, i que avui tots tres guaiten des de el mes enllà per que segueixi viu l’esperit del Swing.

El pes fort de la jornada, el protagonitzarien els “All Stars” del saxofonista Benny Carter, amb Benny Bailey que substituiria  al anunciat Harry “Sweets” Edison a la trompeta, Tete Montoliu al piano, Jimmy Woode al contrabaix i Ed Thigpen a la bateria.

A partir d’aquest any, el Festival de Jazz, constituiria l’únic referent per els aficionats al jazz de la nostra illa, durant molt temps. 

@Ferran Pereyra