Ens ha deixat Clark Terry.

El 1985 tinguérem l'oportunitat de veure'l a Palma en el desaparegut Festival de Jazz.

Seguidament reprodueixo un text escrit per a la conferència que vaig donar sobre aquest Festival.

Es resumeix l'activitat jazzísta d'aquell any

1985

Novament les incerteses, tornaven a preocupar els aficionats. Poc a poc, anaven caducant les fulles del calendari, i les previsions en quant a concerts de jazz es refereix,  no es que fossin dolentes, si no que senzillament no existien.

Els fidels al gènere havíem vist l’any anterior, com minvaven considerablement les cites necessàries per a mantenir un grau mínim de satisfacció. A més, la publicació de les xifres econòmiques del darrer Festival, no ens feien pensar rés de bo.

Però bé, la confiança en un destacat cartell com el que havíem viscut, tan sols uns mesos abans, deixava una porta oberta.

El fet es que pràcticament en aquest 1985, la V Edició del Festival de Jazz de Palma, significà un oasis en mig del desert.

El aficionats, ens aferrarem al festival de Jazz con a un tauló en el naufragi. Era la nostra única possibilitat de gaudir, en directa, de la música que mes ens encisava.

El Festival de Jazz tornà a obtenir la consideració de Festival d’estiu, ja que recuperava les dates del mes de juliol, i agost sobre tot, per el seu desenvolupament. L’esforç econòmic institucional, tornava a pujar esglaons, fins situar-se en els 19 milions de pessetes.

Tal vegada, en primera instància, pensàvem que amb aquest pressupost el programa tindria una major consistència; però bé, la veritat es que tampoc era gens desmereixedor. Senzillament, es cobrien les expectatives, es prometien bones vetllades de jazz, però lògicament els aficionats volíem que el nostra Festival pugés a cotes mes elevades.

Després de l’actuació del trio local de Miquel Perikas, un vell conegut del Festival, B.B. King, marcaria el diumenge 28 de juliol el començament de la V edició. El Parc de la Mar, amb unes qualitats acústiques molt discutibles, constituiria un escenari obert a tothom .

Es necessitava una empenta popular. Una resposta contundent que ajudés al Festival de Jazz a creuar els moments delicats per els que travessava. I el reclam d’un concert gratuït del gran Rei del blues, pareixia el mes apropiat.

Però el vertader interès del aficionat al Jazz es centrava en la sessió de l’endemà a la Magna del Auditorium amb la Paris Reunion Band. Un octet creat per retre un homenatge a Kenny Clarke, que havia mort el 26 de gener a París, on hi residia des de el 66.

Johnny Griffin, Slide Hampton, Dizzy Reece, Nathan Davis, Woody Shaw, Kenny Drew, Jimmy Woode i Billy Brooks, venien del Festival de Jazz de Sant Sebastià, havien aconseguit una bona crítica, però així i tot no fou suficient per omplir una magna que presentà menys participació de la que calia esperar.

Durant poc mes de mitja hora, la cantant Michele McCain amb un blues carregat d’energia i esperonant al públic, taloneja a la Big Band de Ernie Wilkins, el 3 d’agost a la tercera jornada del Festival. Una autèntica factoria rítmica, a la que s’hi afegí el trompetista Clarke Terry. El final la vocalista Adriane West ens deixà un bon gust de boca.

Al menys per mi, el personatge més esperat de tot el cartell, era McCoy Tyner. Un dels més sòlids pianistes de jazz de tots els temps, que es presentà amb trio, acompanyat per el baixista Every Sharpe i el baterista Louis Hayes. Després de l’actuació de la banda del guitarrista i cantant Errol Woiski, Tyner oferí un concert sobri i profund, que fou enregistrat per Televisió Espanyola.   

El Castell de Bellver, tornaria a ser escenari per el Festival de Jazz. Larry Coryell, Joan Bibiloni i Tito Alcedo, encaminaren el so de les seves tres guitarres, cap a un eix comú. Una nit accidentada en quant al subministrament elèctric que Bibiloni sabé resoldre amb la simpatia i efectivitat del seu “Scat”.

El 9 d’agost fou el dia de cloenda d’aquesta V Edició del Festival de Jazz. Un altre sessió intensa, amb una primera part a càrrec del Swing Grup Balear. Necessàriament tinc recordar a Manolo Bolao, Salvador Font “Mantequilla” i Bonet de Sant Pere, que tantes coses m’ensenyaren, i que avui tots tres guaiten des de el mes enllà per que segueixi viu l’esperit del Swing.

El pes fort de la jornada, el protagonitzarien els “All Stars” del saxofonista Benny Carter, amb Benny Bailey que substituiria  al anunciat Harry “Sweets” Edison a la trompeta, Tete Montoliu al piano, Jimmy Woode al contrabaix i Ed Thigpen a la bateria.

A partir d’aquest any, el Festival de Jazz, constituiria l’únic referent per els aficionats al jazz de la nostra illa, durant molt temps. 

@Ferran Pereyra